no entenc que va passar, volíem fer una sortida normal, en un dia normal, a un lloc normal, amb uns companys normals amb bicis normals... i de cop ens varem trobar enmig de Matadepera, fent la volta al massís de la Mola, a la Serra de l'Obac. El Josep M. Plademunt s'havia baixat el track de la sortida d'internet i el David Rubiales i jo el seguíem com si portés la flama de la llum.
Aviat varem començar a pujar per camins plens de pedra solta, amb pendents de més del 20%. Un cop a dalt varem trobar el Pou de Gel. Aquests pous són construccions de pedra, normalment ciruclars, amb l'entrada mirant al nord per conservar millor el fred. A l'hivern s'omplien de gel i neu i es feien servir per sonservar aliments més enllà dels dies hivernals.
A partir d'aquí el camí es fa més estret per la vegetació abundant, que ens obliga a baixar la barbeta quasi al manillar, per no deixar-nos el cap a alguna branca baixa. També comencem a trepitjar pedra viva i comencem els primers barrancs, als que no ens atrevim ni a mirar.
Montserrat es veu al fons a l'esquerra, emergint d'un mar de núvols i boira, amb el sol reflexat a les seves roques.
La formació de la Serra de l'Obac recorda Montserrat i em pregunto si no forma part de la mateixa formació geològica, trencada pel riu Llobregat, amb el pas de milers i milers d'anys.
Trobem molta gent, petits i grans, passejant per la muntanya. Algun despistat que ens pregunta pel "parking" enmig de la muntanya, i al que no varem poder ajudar, malauradament.
El camí continua estret i ple de vegetació, a vegades hem de baixar de la bici, perquè és impossible seguir, roques o pendents infranquejables. Sovint parem per verificar la ruta i no perdren's.
Comença la baixada, i plens de fang arribem al Puig de la Bauma, una construccuó de cases (ara és un museu, restaurant i petit hotel), edificat aprofitant que la forma de la roca viva permet construir dins de la muntanya, a recer de la pluja.
Seguim camí cap a Mura, pole antic (fundat abnas de l'any 1.000 d.C). El poble queda esfonçat i tots els accessos tenen una pendent inclreïble.
Ens trobem a la meitat del camí, perdent alçada i circulant per camins plens de forats i reguerots, que ens obliga a desmuntar i seguir a peu. Ara el paisatge és especial, parets de roca, petites arestes solitàries que recorden fotos del Far West, carenes muntanyoses encadenades que es perfilen sota el cel, cada una amb un to de gris diferent fins arribar al verd de la més propera. Tenim un país increïblement bonic.
Alguna cosa ens diu que és moment de dinar, i no és que el David estigui fart de menjar barretes energètiques, és que son les dues de la tarda i portem moltes hores d'excursió.
Parem a la riba del riu Ripoll, en un lloc que es diu l'Arenal, a on hi ha un xiringuito. Ens fan botifarra de dos pams amb patates fregides. Sense comentaris.
Seguim camí, ara de pujada (i quina pujada) fins al camí de pujada a la Mola. Hi ha moments que sembla que no t'arribi l'aire als pulmons de tanta pendent que hi ha.
La baixada fins a Matadepera és espectacular i molt segura.
Agafem velocitat i ja hi som.
Be, a les fotos podeu veure el que us he explicat. Han estat gairebé 60 km de camí, però, com sempre, hem acaban amb aquella sensació indescriptiple de satisfacció.
Rafael Hernández
